dimecres, 29 de setembre del 2010

Josep Carner

(1884-1970). Poeta, periodista, autor teatral, narrador i traductor, representa una de les fites inicials del noucentisme, evoluciona cap al postsimbolisme. Durant la guerra civil espanyola es manté fidel a la República i no torna a residir mai més a Catalunya.

COM LES MADUIXES

Menja maduixes l'àvia d'abans de Sant Joan;
per més frescor, les vol collides d'un infant.
Per'xò la néta més petita, que és Pandara,
sabeu, la que s'encanta davant d'una claror
i va creixent tranquil·la i en 'admiració i a voltes,         
cluca d'ulls, aixeca al cel la cara,
ella, que encar no diu paraules ben ardides
i que en barreja en una música els sentits,
cull ara les maduixes arrupides,
tintat de rosa el capciró dels dits.                              
Cada matí l'asseuen, a bell redós del vent,
al jaç de maduixeres.
I mira com belluga l'airet ombres lleugeres,
i el cossiró decanta abans que el pensament.
li plau la corretjola i aquell herbei tan fi,                   
i creu que el cel s'acaba darrera del jardí.
En va la maduixera 'son bé de Déu cobria;
en treure les maduixes del receret ombriu,
Pandara s 'enrojola, treballa, s'extasia:
si n'ha trobat més d'una, aixeca els ulls i riu.              
Pandara sempre ha vist el cel asserenat;
ignora la gropada i el xiscle de les bruixes.
És fe i és vida d'ella la llum de bat a bat.
El món, en meravelles i jocs atrafegat,
és petit i vermell i fresc com les maduixes.                

Montse Carrillo

Veïna de les Borges gran part dels seus anys joves, i des de no fa gaire que aprèn a escoltar els seus poemes.

Foragita'm
el  rovell
que  em  cuirassa.

Menja'm  la  nit
que  encara
em  cega.

Abraça'm
els  poemes,
només.

***
T'oblidares,
t'oblidares els cruixits
dels teus peus descalços
al parquet,
les paraules sobre
els prestatges,
les carícies
entre els llençols.

T'oblidares
i ara
també nien poemes.

***

Dos canals em travessen
de costat a costat
sense boia
ni turbina
que trobi topall,
els ulls
coberts d'escates
erigeix la cuirassada
que em fa tortuga de mar.

Òscar Palazón

(1969): professor, escriptor i traductor, no necessàriament en aquest ordre. Viu, treballa i escriu a Les Borges del Camp.

desfibril·la el cor amnèsic
que s’arrauleix, parrupant,
rere el neoprè de l’oblit:
deixondeix la larva
que es recargola, idiotitzada,
sota l’escorça dels sentits


***


et fons i et confons amb l’oxigen
que respiro i transpiro enmig del xivarri

i et rovelles i et clivelles i t’espelles
i et desmuntes i t’untes de silenci

i t’arrugues com les erugues
i et segelles les parpelles
i supures per les sutures
i desarmes les alarmes

i t’arronses i dallonses
així és que t’exhumo i t’ensumo i et sumo
a l’inventari de veus antigues
amb què em perfumo


***

rebenta el silenci
que em dilata la gola
com un glop de nitrogen:
escanya’m o degolla’m:
allibera l’ocell mut
que nia entre cartílags
i fote’t de la disglòssia

Rosina Ballester

Poeta de Les Borges del Camp: l’escriptura o el vers com la vida més plena.


NU QUE ESPERA

Passaves la llengua entre les meves dents
per obrir la porta de les platges.
Coïssor d’ocells,
la nit vinosa sobre un mar espès.

***

Veig les llargues cames del silenci,
cristalls que encara lluen,
clivellada tela per l’antic midó
que obliga a fer-nos vells.
Inquietud i part en el conflicte
de tot el que segueixo conservant.

***

He perdut l’instant del progrés cap a tu,
i la línia del verb, que en somnis pronunciada,
posava en moviment un despertar feliç.

Laia Noguera i Conflent

1983): ha guanyat diversos premis de poesia. Escriu per ser escoltada.

IX

El mite minúscul amb què intentes ancorar-te.
El que pesa és preguntar, alçar la pedra per parlar amb la
pedra i, a la fi, el xiscle que esberla.
Així vas arribar al portal on t’esperava.
Era de nit i el mite era verge.

VII

Ens hi escaiem, tu per mi i jo per tu.
Com una olor que persisteix.
Com avui, entre el bosc de la tarda, quan te m’he vist
A dintre teu.
Hi discorrem.
Només hi discorrem.
Alçar els ulls.
Alçar les mans.
Apamar l’espai dels dos.
Esperar a posar-li nom.





II

Hi ha en la llum una raó oculta, una cosa particular.
El món és essencialment net, malgrat les geografies i els túmuls.
La transparència.
Que les coses passin no significa en si que el dolor existeix.
En si.
Viure és una orquestra simfònica.
Una asimetria.
Perquè també hi ha la compleció i, de vegades, els regals buscats.

Meritxell Cucurella-Jorba

1973): agitadora contracultural, més coneguda com “el dígraf del desitx”. L’any 2008 va recitar a Les Borges del Camp.

ENCARA PLOU

Poema setembre Mes més meu.

anònimes ombres movedisses
sobre el paviment vell
de la ciutat molla

he quedat amb mi
prò veig que arribo tard

m’entretinc mirant
dibuixos d’aigua
i cares que se t’assemblin

***

FINAL DE PARTIDA

poema possible Que pot ser.

no et demanaré
que et quedis amb mi per sempre
perquè
quan
tot just
ens repartíem les fitxes d’aquest joc d’atzar
ja sabíem que no podia ser
que no podia ser i prou

no t’ho demanaré
prò t’ho demanaria

un trist i no volgut adéu: adéu


DONA DE VENT

Poema romput participi de romput. (Qui decideix els títols de crèdit?)

Segello la fi amb un cop de vent

[...]

el teu llit aliè és encara calent
i ets ja camí de lluny
a la finestra, la mà que mira
la mà que t’ha expulsat del laberint

la causa és justa tens por de menjar poemes

Mireia Vidal-Conte

1970): guanyadora d’alguns dels principals premis de poesia de casa nostra. L’any 2008 va recitar a Les Borges del Camp.


Si sóc fora d’amor
forejo de tu

no conec ja ni sender ni queixals
que lliurement
m’arrenques el rostre



***

em fas de ferro
gel pedra
suposada apatia de tendresa
indicis de la desintegració sense tocar
motxilla que lliuraré a qui em reclami amor demà
si fossis tu

***

allibera’m
talla’t les sogues dels canells
anomena’t nom i inverteix la pell
i mostra-la impol·luta, no sangonosa,
al sol que ix
del meu únic i cert vincle

***

la dona més plena de desig que mai has vist
omple i buida el llit

la dona més plena de desig que mai has vist
diu que sembla que alguna cosa queda

la dona més plena de desig que mai has vist
t’arrenca de la carn totes les clofolles sobreres

la dona més plena de desig que mai has vist
té el teu mateix instint de conservació

la dona més plena de desig que mai has vist
pots no provocar cap panteix més