tag:blogger.com,1999:blog-7111598847369283252024-03-13T19:35:48.468-07:00Poetes i poemesRieradahttp://www.blogger.com/profile/07078838745502268218noreply@blogger.comBlogger13125tag:blogger.com,1999:blog-711159884736928325.post-57030475135659410102010-09-29T04:22:00.000-07:002010-09-29T04:22:15.110-07:00Josep Carner(1884-1970). Poeta, periodista, autor teatral, narrador i traductor, representa una de les fites inicials del noucentisme, evoluciona cap al postsimbolisme. Durant la guerra civil espanyola es manté fidel a la República i no torna a residir mai més a Catalunya.<br />
<br />
COM LES MADUIXES <br />
<br />
Menja maduixes l'àvia d'abans de Sant Joan; <br />
per més frescor, les vol collides d'un infant. <br />
Per'xò la néta més petita, que és Pandara, <br />
sabeu, la que s'encanta davant d'una claror<br />
i va creixent tranquil·la i en 'admiració i a voltes, <br />
cluca d'ulls, aixeca al cel la cara, <br />
ella, que encar no diu paraules ben ardides <br />
i que en barreja en una música els sentits,<br />
cull ara les maduixes arrupides,<br />
tintat de rosa el capciró dels dits. <br />
Cada matí l'asseuen, a bell redós del vent, <br />
al jaç de maduixeres.<br />
I mira com belluga l'airet ombres lleugeres, <br />
i el cossiró decanta abans que el pensament.<br />
li plau la corretjola i aquell herbei tan fi, <br />
i creu que el cel s'acaba darrera del jardí. <br />
En va la maduixera 'son bé de Déu cobria; <br />
en treure les maduixes del receret ombriu, <br />
Pandara s 'enrojola, treballa, s'extasia:<br />
si n'ha trobat més d'una, aixeca els ulls i riu. <br />
Pandara sempre ha vist el cel asserenat; <br />
ignora la gropada i el xiscle de les bruixes. <br />
És fe i és vida d'ella la llum de bat a bat. <br />
El món, en meravelles i jocs atrafegat, <br />
és petit i vermell i fresc com les maduixes. Rieradahttp://www.blogger.com/profile/07078838745502268218noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-711159884736928325.post-19388991905894197292010-09-29T04:03:00.001-07:002010-09-29T04:03:52.241-07:00Montse CarrilloVeïna de les Borges gran part dels seus anys joves, i des de no fa gaire que aprèn a escoltar els seus poemes.<br />
<br />
Foragita'm<br />
el rovell<br />
que em cuirassa.<br />
<br />
Menja'm la nit<br />
que encara<br />
em cega.<br />
<br />
Abraça'm<br />
els poemes,<br />
només.<br />
<br />
***<br />
T'oblidares,<br />
t'oblidares els cruixits<br />
dels teus peus descalços<br />
al parquet,<br />
les paraules sobre<br />
els prestatges,<br />
les carícies<br />
entre els llençols.<br />
<br />
T'oblidares<br />
i ara<br />
també nien poemes.<br />
<br />
***<br />
<br />
Dos canals em travessen<br />
de costat a costat<br />
sense boia<br />
ni turbina<br />
que trobi topall,<br />
els ulls<br />
coberts d'escates<br />
erigeix la cuirassada<br />
que em fa tortuga de mar.Rieradahttp://www.blogger.com/profile/07078838745502268218noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-711159884736928325.post-55121881545540553542010-09-29T04:02:00.000-07:002010-09-29T04:02:17.874-07:00Òscar Palazón(1969): professor, escriptor i traductor, no necessàriament en aquest ordre. Viu, treballa i escriu a Les Borges del Camp.<br />
<br />
desfibril·la el cor amnèsic<br />
que s’arrauleix, parrupant,<br />
rere el neoprè de l’oblit:<br />
deixondeix la larva<br />
que es recargola, idiotitzada,<br />
sota l’escorça dels sentits<br />
<br />
<br />
***<br />
<br />
<br />
et fons i et confons amb l’oxigen<br />
que respiro i transpiro enmig del xivarri<br />
<br />
i et rovelles i et clivelles i t’espelles<br />
i et desmuntes i t’untes de silenci<br />
<br />
i t’arrugues com les erugues<br />
i et segelles les parpelles<br />
i supures per les sutures<br />
i desarmes les alarmes<br />
<br />
i t’arronses i dallonses<br />
així és que t’exhumo i t’ensumo i et sumo<br />
a l’inventari de veus antigues<br />
amb què em perfumo<br />
<br />
<br />
***<br />
<br />
rebenta el silenci<br />
que em dilata la gola<br />
com un glop de nitrogen:<br />
escanya’m o degolla’m:<br />
allibera l’ocell mut<br />
que nia entre cartílags<br />
i fote’t de la disglòssiaRieradahttp://www.blogger.com/profile/07078838745502268218noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-711159884736928325.post-42686421756266862982010-09-29T04:00:00.000-07:002010-09-29T04:00:35.523-07:00Rosina BallesterPoeta de Les Borges del Camp: l’escriptura o el vers com la vida més plena.<br />
<br />
<br />
NU QUE ESPERA<br />
<br />
Passaves la llengua entre les meves dents<br />
per obrir la porta de les platges.<br />
Coïssor d’ocells,<br />
la nit vinosa sobre un mar espès.<br />
<br />
***<br />
<br />
Veig les llargues cames del silenci,<br />
cristalls que encara lluen,<br />
clivellada tela per l’antic midó<br />
que obliga a fer-nos vells.<br />
Inquietud i part en el conflicte<br />
de tot el que segueixo conservant.<br />
<br />
***<br />
<br />
He perdut l’instant del progrés cap a tu,<br />
i la línia del verb, que en somnis pronunciada,<br />
posava en moviment un despertar feliç.Rieradahttp://www.blogger.com/profile/07078838745502268218noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-711159884736928325.post-28642151754320811382010-09-29T03:58:00.000-07:002010-09-29T03:58:38.329-07:00Laia Noguera i Conflent1983): ha guanyat diversos premis de poesia. Escriu per ser escoltada.<br />
<br />
IX<br />
<br />
El mite minúscul amb què intentes ancorar-te.<br />
El que pesa és preguntar, alçar la pedra per parlar amb la<br />
pedra i, a la fi, el xiscle que esberla.<br />
Així vas arribar al portal on t’esperava.<br />
Era de nit i el mite era verge.<br />
<br />
VII<br />
<br />
Ens hi escaiem, tu per mi i jo per tu.<br />
Com una olor que persisteix.<br />
Com avui, entre el bosc de la tarda, quan te m’he vist<br />
A dintre teu.<br />
Hi discorrem.<br />
Només hi discorrem.<br />
Alçar els ulls.<br />
Alçar les mans.<br />
Apamar l’espai dels dos.<br />
Esperar a posar-li nom.<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
II<br />
<br />
Hi ha en la llum una raó oculta, una cosa particular.<br />
El món és essencialment net, malgrat les geografies i els túmuls.<br />
La transparència.<br />
Que les coses passin no significa en si que el dolor existeix.<br />
En si.<br />
Viure és una orquestra simfònica.<br />
Una asimetria.<br />
Perquè també hi ha la compleció i, de vegades, els regals buscats.Rieradahttp://www.blogger.com/profile/07078838745502268218noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-711159884736928325.post-41723267652822934952010-09-29T03:57:00.000-07:002010-09-29T03:57:10.918-07:00Meritxell Cucurella-Jorba1973): agitadora contracultural, més coneguda com “el dígraf del desitx”. L’any 2008 va recitar a Les Borges del Camp.<br />
<br />
ENCARA PLOU<br />
<br />
Poema setembre Mes més meu.<br />
<br />
anònimes ombres movedisses<br />
sobre el paviment vell<br />
de la ciutat molla<br />
<br />
he quedat amb mi<br />
prò veig que arribo tard<br />
<br />
m’entretinc mirant<br />
dibuixos d’aigua<br />
i cares que se t’assemblin<br />
<br />
***<br />
<br />
FINAL DE PARTIDA<br />
<br />
poema possible Que pot ser.<br />
<br />
no et demanaré<br />
que et quedis amb mi per sempre<br />
perquè<br />
quan<br />
tot just<br />
ens repartíem les fitxes d’aquest joc d’atzar<br />
ja sabíem que no podia ser<br />
que no podia ser i prou<br />
<br />
no t’ho demanaré<br />
prò t’ho demanaria<br />
<br />
un trist i no volgut adéu: adéu<br />
<br />
<br />
DONA DE VENT<br />
<br />
Poema romput participi de romput. (Qui decideix els títols de crèdit?)<br />
<br />
Segello la fi amb un cop de vent<br />
<br />
[...]<br />
<br />
el teu llit aliè és encara calent<br />
i ets ja camí de lluny<br />
a la finestra, la mà que mira<br />
la mà que t’ha expulsat del laberint<br />
<br />
la causa és justa tens por de menjar poemesRieradahttp://www.blogger.com/profile/07078838745502268218noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-711159884736928325.post-30409051795950284612010-09-29T03:54:00.000-07:002010-09-29T03:54:32.801-07:00Mireia Vidal-Conte1970): guanyadora d’alguns dels principals premis de poesia de casa nostra. L’any 2008 va recitar a Les Borges del Camp.<br />
<br />
<br />
Si sóc fora d’amor<br />
forejo de tu<br />
<br />
no conec ja ni sender ni queixals<br />
que lliurement<br />
m’arrenques el rostre<br />
<br />
<br />
<br />
***<br />
<br />
em fas de ferro<br />
gel pedra<br />
suposada apatia de tendresa<br />
indicis de la desintegració sense tocar<br />
motxilla que lliuraré a qui em reclami amor demà<br />
si fossis tu<br />
<br />
***<br />
<br />
allibera’m<br />
talla’t les sogues dels canells<br />
anomena’t nom i inverteix la pell<br />
i mostra-la impol·luta, no sangonosa,<br />
al sol que ix<br />
del meu únic i cert vincle<br />
<br />
***<br />
<br />
la dona més plena de desig que mai has vist<br />
omple i buida el llit<br />
<br />
la dona més plena de desig que mai has vist<br />
diu que sembla que alguna cosa queda<br />
<br />
la dona més plena de desig que mai has vist<br />
t’arrenca de la carn totes les clofolles sobreres<br />
<br />
la dona més plena de desig que mai has vist<br />
té el teu mateix instint de conservació<br />
<br />
la dona més plena de desig que mai has vist<br />
pots no provocar cap panteix mésRieradahttp://www.blogger.com/profile/07078838745502268218noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-711159884736928325.post-88176173076819739212010-09-29T03:52:00.000-07:002010-09-29T04:26:18.972-07:00Miquel Martí i PolÉs un dels poetes en llengua catalana més populars i llegits per a ell la paraula esdevé la coronació dels cinc sentits. La seva trajectòria ha estat guardonada i reconeguda en nombrosos premis.<br />
<br />
I <br />
Des de les hores mortes, talaiot,<br />
m'omplo la pell de dibuixos obscens<br />
i tu hi ets, Marta, en tots. Minuciós<br />
et ressegueixo sines i malucs,<br />
el ventre lleu i el sexe ardent i obscur<br />
amb la punta dels dits extasiats.<br />
Ets una sola i moltes. Complaent<br />
i complaguda alhora rodolem<br />
per un pendent insòlit. Cada gest<br />
perfà l'extrema intimitat del joc<br />
desmesurat i estricte. Marta, els mots<br />
que ens diem sense dir-los no són pas<br />
escuma sinó aigua, i el desig<br />
és un vast horitzó. Si tanco els ulls<br />
te'm fas present i esclaten els colors.<br />
L'arbre de llum tan densa dels sentits<br />
poblat de nou de fulles i d'ocells.<br />
<br />
UN DIA QUALSEVOL <br />
<br />
Un dia qualsevol foradaré la terra<br />
i em faré un clot profund,<br />
perquè la mort m'arreplegui dempeus,<br />
reptador, temerari.<br />
Suportaré tossudament la pluja<br />
i arrelaré en el fang de mi mateix.<br />
Quiti de mots, em bastarà l'alè<br />
per afirmar una presència<br />
d'estricte vegetal.<br />
L'ossada que em sustenta<br />
s'endurirà fins a esdevenir roca<br />
i clamaré, amb els ulls esbatanats,<br />
contra els temps venidors<br />
i llur insaciable corruptela.<br />
Alliberat de tota turpitud,<br />
sense seguici d'ombra,<br />
no giraré mai més el cap<br />
per mirar enrera.<br />
<br />
<br />
ARA MATEIX <br />
<br />
Ara mateix enfilo aquesta agulla<br />
amb el fil d'un propòsit que no dic<br />
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis<br />
que anunciaven taumaturgs insignes<br />
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.<br />
De res a poc, i sempre amb vent de cara,<br />
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.<br />
I som on som; més val saber-ho i dir-ho<br />
i assentar els peus en terra i proclamar-nos<br />
hereus d'un temps de dubtes i renúncies<br />
en què els sorolls ofeguen les paraules<br />
i amb molts miralls mig estrafem la vida.<br />
De res no ens val l'enyor o la complanta,<br />
ni el toc de displicent malenconia<br />
que ens posem per jersei o per corbata<br />
quan sortim al carrer. Tenim a penes<br />
el que tenim i prou: l'espai d'història<br />
concreta que ens pertoca, i un minúscul<br />
territori per viure-la. Posem-nos<br />
dempeus altra vegada i que se senti<br />
la veu de tots solemnement i clara.<br />
Cridem qui som i que tothom ho escolti.<br />
I en acabat, que cadascú es vesteixi<br />
com bonament li plagui, i via fora!,<br />
que tot està per fer i tot és possible.Rieradahttp://www.blogger.com/profile/07078838745502268218noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-711159884736928325.post-41270216752297016852010-09-29T03:50:00.000-07:002010-09-29T03:50:28.020-07:00Gabriel Ferrater(1922-1972). Poeta i lingüista, lluità contra l’inevitable pas del temps i intenta fixar-lo al vol del moment. Els poemes "In memoriam" i "Poema inacabat", són uns dels testimonis més valuosos de la guerra civil i de les seves conseqüències<br />
<br />
DUES AMIGUES<br />
<br />
Tant de sol als turmells,<br />
de mar llisa i daurada.<br />
agafades de mans,<br />
no es diuen res. Carrers<br />
d’homes rancuniosos<br />
perquè no hi ha cap home<br />
com ells, que elles coneguin.<br />
Ara no van enlloc.<br />
Tornen del sol. Travessen<br />
tardes llargues, carrers<br />
de mots incomprensibles.<br />
No s’enduen records.<br />
Volen només saber<br />
que s’agafen de mans<br />
i van juntes, per un<br />
carrer de l’estranger.<br />
<br />
<br />
<br />
XIFRA<br />
<br />
Amor, portaves al món<br />
set mil set-cents seixanta-cinc<br />
dies, en cloure’s la nit<br />
que em vas cridar del teu racó,<br />
veu que s’havia compadit<br />
i em rebies, cos bondadós.<br />
Quin joc perdut, quin rodar<br />
fins a trencar un brancam fosc.<br />
Set mil set-cents seixanta-cinc<br />
dies, abans no vaig trobar<br />
on te m’havies arraulit,<br />
amor, per créixer lluny de mi.<br />
<br />
ANY<br />
<br />
Mil nou-cents seixanta-dos.<br />
Avui, primer de gener,<br />
em prometo l’any ben teu.<br />
Com te’l promets tu, amor?<br />
Un any de dies i nits:<br />
àmbits amples pels minuts,<br />
no pocs, que podré entrar en tu<br />
i tu emparar-te de mi.<br />
<br />
No vull que en perdem ni un.<br />
Que el goig no es trobi captant<br />
per un carrer sense llar.<br />
Tinguem els cossos astuts.<br />
Que coneguin un camí<br />
doble, cara així convé:<br />
dues portes pel recer<br />
del secret i de l’avís.<br />
Policia que ens segueix<br />
i una mala por que els puny.<br />
Tots ells plegats, un garbuix,<br />
teranyina que esquincem.<br />
Cèl·lula nosaltres dos<br />
d’un PC no compromès<br />
a pagar deutes de fe<br />
per cap règim redemptor.<br />
No ens deixarem redimir.<br />
Conspirarem l’actual<br />
règim de felicitat:<br />
un any de dies i nits.<br />
Jo sé que no em trairàs<br />
i com et trairé jo?<br />
Aquest nostre doble cos<br />
veus que no vol morir enguany.Rieradahttp://www.blogger.com/profile/07078838745502268218noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-711159884736928325.post-60333596741568154482010-09-29T03:47:00.000-07:002010-09-29T03:47:29.597-07:00Joan Maragall(1860-1911). Poeta, assagista i traductor, és el pont entre la renaixença i el realisme que s’iniciava. Aquest any celebrarem el centenari de la seva mort.<br />
<br />
CANT DE NOVEMBRE <br />
<br />
El vermell dels arbres, <br />
encès per la posta - dels sols hivernals, <br />
delita i penetra <br />
lo mateix que aquells verds primaverals. <br />
Germans, alcem els cors, que tot és bell, <br />
el verd i el vermell! <br />
Alcem els cors cantant la vida entera <br />
amb els brots i amb les fulles que se'n van; <br />
gosem el dia sens mirar endarrera, <br />
sense pensar amb els dies que vindran. <br />
Gosa el moment; <br />
gosa el moment que et convida, <br />
i correràs alegre a tot combat: <br />
un dia de vida és vida; <br />
gosa el moment que t'ha sigut donat. <br />
No t'entristeixin, doncs, els funerals novembres, <br />
ni planyis mort lo que ha tingut ple ser... <br />
De plànyer és el donzell que ajeu sos membres <br />
ans d'haver-los cansat en el plaer.Rieradahttp://www.blogger.com/profile/07078838745502268218noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-711159884736928325.post-89476747569084639992010-09-29T03:44:00.000-07:002010-09-29T04:20:49.010-07:00Miguel Hernández(1910-1942): membre de la Generació del 27 i la del 36. La seva poesia neix d’un sentiment de justícia i parla de temes com ara la guerra, la presó i la mort. Morí a les presons franquistes<br />
<br />
ELEGÍA A RAMÓN SIJÉ <br />
<br />
(En Orihuela, su pueblo y el mío, se me ha <br />
muerto como del rayo Ramón Sijé, con quien <br />
tanto quería.) <br />
<br />
Yo quiero ser llorando el hortelano <br />
de la tierra que ocupas y estercolas, <br />
compañero del alma, tan temprano. <br />
<br />
Alimentando lluvias, caracoles <br />
y órganos mi dolor sin instrumento, <br />
a las desalentadas amapolas <br />
daré tu corazón por alimento. <br />
<br />
Tanto dolor se agrupa en mi costado, <br />
que por doler me duele hasta el aliento. <br />
<br />
Un manotazo duro, un golpe helado, <br />
un hachazo invisible y homicida, <br />
un empujón brutal te ha derribado. <br />
<br />
No hay extensión más grande que mi herida, <br />
lloro mi desventura y sus conjuntos <br />
y siento más tu muerte que mi vida. <br />
<br />
Ando sobre rastrojos de difuntos, <br />
y sin calor de nadie y sin consuelo <br />
voy de mi corazón a mis asuntos. <br />
<br />
Temprano levantó la muerte el vuelo, <br />
temprano madrugó la madrugada, <br />
temprano estás rodando por el suelo. <br />
<br />
<br />
<br />
No perdono a la muerte enamorada, <br />
no perdono a la vida desatenta, <br />
no perdono a la tierra ni a la nada. <br />
<br />
En mis manos levanto una tormenta <br />
de piedras, rayos y hachas estridentes <br />
sedienta de catástrofe y hambrienta <br />
<br />
Quiero escarbar la tierra con los dientes, <br />
quiero apartar la tierra parte <br />
a parte a dentelladas secas y calientes. <br />
<br />
Quiero minar la tierra hasta encontrarte <br />
y besarte la noble calavera <br />
y desamordazarte y regresarte <br />
<br />
Volverás a mi huerto y a mi higuera: <br />
por los altos andamios de mis flores <br />
pajareará tu alma colmenera <br />
de angelicales ceras y labores. <br />
Volverás al arrullo de las rejas <br />
de los enamorados labradores. <br />
<br />
Alegrarás la sombra de mis cejas, <br />
y tu sangre se irá a cada lado <br />
disputando tu novia y las abejas. <br />
<br />
Tu corazón, ya terciopelo ajado, <br />
llama a un campo de almendras espumosas <br />
mi avariciosa voz de enamorado. <br />
<br />
A las aladas almas de las rosas... <br />
de almendro de nata te requiero,: <br />
que tenemos que hablar de muchas cosas, <br />
compañero del alma, compañero. <br />
<br />
(1 0 de enero de 1936)<br />
<br />
CANCIONERO Y ROMANCERO DE AUSENCIAS<br />
<br />
[1]<br />
Ropas con su olor,<br />
paños con su aroma.<br />
Se alejó en su cuerpo,<br />
me dejó en sus ropas.<br />
Luchas sin calor,<br />
sábana de sombra.<br />
Se ausentó en su cuerpo.<br />
Se quedó en sus ropas.<br />
<br />
[2]<br />
Negros ojos negros.<br />
El mundo se abría<br />
sobre sus pestañas<br />
de negras distancias.<br />
Dorada mirada.<br />
El mundo se cierra<br />
sobre sus pestañas<br />
lluviosas y negras.<br />
<br />
<br />
[3]<br />
No quiso ser.<br />
<br />
No conoció el encuentro<br />
del hombre y la mujer.<br />
El amoroso vello<br />
no pudo florecer.<br />
Detuvo sus sentidos<br />
negándose a saber<br />
y descendieron diáfanos<br />
ante el amanecer.<br />
Vio turbio su mañana<br />
y se quedó en su ayer.<br />
<br />
No quiso ser.<br />
<br />
[28]<br />
Tus ojos se me van<br />
de mis ojos, y vuelve<br />
después de recorrer<br />
un páramo de ausente.<br />
Tus brazos se desploman<br />
en mis brazos y ascienden<br />
retrocediendo ante esa<br />
desolación que sientes.<br />
Desolación con hielo,<br />
aún mi calor te vence.Rieradahttp://www.blogger.com/profile/07078838745502268218noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-711159884736928325.post-66686792959855235942010-09-29T03:42:00.000-07:002010-09-29T03:42:51.201-07:00Federico García Lorca(1898-1936): la seva obra barreja l’avantguarda i la tradició, la literatura popular i la culta. Pertany a la Generació del 27. Va morir afusellat pels falangistes.<br />
<br />
LA CASADA INFIEL<br />
<br />
Y que yo me la llevé al río <br />
creyendo que era mozuela, <br />
pero tenía marido.<br />
Fue la noche de Santiago <br />
y casi por compromiso. <br />
Se apagaron los faroles <br />
y se encendieron los grillos. <br />
En las últimas esquinas <br />
toqué sus pechos dormidos, <br />
y se me abrieron de pronto <br />
como ramos de jacintos. <br />
El almidón de su enagua <br />
me sonaba en el oído, <br />
como una pieza de seda <br />
rasgada por diez cuchillos. <br />
Sin luz de plata en sus copas <br />
los árboles han crecido, <br />
y un horizonte de perros <br />
ladra muy lejos del río.<br />
<br />
Pasadas las zarzamoras, <br />
los juncos y los espinos, <br />
bajo su mata de pelo <br />
hice un hoyo sobre el limo. <br />
Yo me quité la corbata. <br />
Ella se quitó el vestido. <br />
Yo el cinturón con revólver. <br />
Ella sus cuatro corpiños. <br />
Ni nardos ni caracolas <br />
tienen el cutis tan fino, <br />
ni los cristales con luna <br />
relumbran con ese brillo. <br />
Sus muslos se me escapaban <br />
como peces sorprendidos, <br />
la mitad llenos de lumbre, <br />
la mitad llenos de frío. <br />
Aquella noche corrí <br />
el mejor de los caminos, <br />
montado en potra de nácar <br />
sin bridas y sin estribos. <br />
No quiero decir, por hombre, <br />
las cosas que ella me dijo. <br />
La luz del entendimiento <br />
me hace ser muy comedido. <br />
<br />
Sucia de besos y arena <br />
yo me la llevé del río. <br />
Con el aire se batían <br />
las espadas de los lirios.<br />
Me porté como quien soy. <br />
Como un gitano legítimo. <br />
Le regalé un costurero <br />
grande de raso pajizo, <br />
y no quise enamorarme <br />
porque teniendo marido <br />
me dijo que era mozuela <br />
cuando la llevaba al río.Rieradahttp://www.blogger.com/profile/07078838745502268218noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-711159884736928325.post-39972946283822331072010-09-29T03:38:00.000-07:002010-09-29T03:38:59.435-07:00Juan Ramón Jimenez(1881-1958): poeta a cavall del Romanticisme i el Modernisme i les avantguardes de principis del segle XX. Premi Nobel de Literatura 1956.<br />
<br />
DESNUDOS<br />
<br />
Nacía, gris, la luna, y Beethoven lloraba,<br />
bajo la mano blanca, en el piano de ella...<br />
En la estancia sin luz, ella, mientras tocaba,<br />
morena de la luna, era tres veces bella.<br />
Teníamos los dos desangradas las flores<br />
del corazón, y acaso llorábamos sin vernos...<br />
Cada nota encendía una herida de amores...<br />
-... el dulce piano intentaba comprendernos-.<br />
Por el balcón abierto a brumas estrelladas,<br />
venía un viento triste de mundos invisibles...<br />
Ella me preguntaba de cosas ignoradas<br />
y yo le respondía de cosas imposibles...<br />
<br />
5<br />
<br />
Vino, primero pura,<br />
vestida de inocencia;<br />
y la amé como un niño.<br />
Luego se fue vistiendo<br />
de no sé qué ropajes;<br />
y la fui odiando, sin saberlo.<br />
Llegó a ser una reina,<br />
fastuosa de tesoros...<br />
¡Que iracundia de yel y sin sentido!<br />
... Mas se fue desnudando.<br />
y yo le sonreía.<br />
Se quedó con la túnica<br />
de su inocencia antigua.<br />
Creí de nuevo en ella.<br />
Y se quitó la túnica,<br />
y apareció desnuda toda...<br />
¡Oh pasión de mi vida, poesía desnuda, mía para siempre!Rieradahttp://www.blogger.com/profile/07078838745502268218noreply@blogger.com0