dimecres, 29 de setembre del 2010

Laia Noguera i Conflent

1983): ha guanyat diversos premis de poesia. Escriu per ser escoltada.

IX

El mite minúscul amb què intentes ancorar-te.
El que pesa és preguntar, alçar la pedra per parlar amb la
pedra i, a la fi, el xiscle que esberla.
Així vas arribar al portal on t’esperava.
Era de nit i el mite era verge.

VII

Ens hi escaiem, tu per mi i jo per tu.
Com una olor que persisteix.
Com avui, entre el bosc de la tarda, quan te m’he vist
A dintre teu.
Hi discorrem.
Només hi discorrem.
Alçar els ulls.
Alçar les mans.
Apamar l’espai dels dos.
Esperar a posar-li nom.





II

Hi ha en la llum una raó oculta, una cosa particular.
El món és essencialment net, malgrat les geografies i els túmuls.
La transparència.
Que les coses passin no significa en si que el dolor existeix.
En si.
Viure és una orquestra simfònica.
Una asimetria.
Perquè també hi ha la compleció i, de vegades, els regals buscats.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada